És tard, ens esperen a les 9 del matí a Alinyà i anem justos de temps. Ens hem llevat d’hora per arribar a l’hora i hem fet la major part del viatge de nit o dins la boira. En passar pel trencall de la casa nova de Serentill s’esdevé el miracle: deixem la boira enrere just en el moment en que la llum del sol n’acarona la part superior. Tots els ingredients són a punt: la llum, la boira, la màgia… però nosaltres anem amb el temps just.
Amb el Sebastian ens mirem. Parem o no parem? Per una banda, la convicció que tenim unes condicions fantàstiques i que, com a fotògrafs, les hem d’aprofitar ens farien prémer el pedal del fre i posar l’intermitent cap a la dreta. Per l’altra, el desig d’arribar a l’hora en faria prémer l’accelerador. El dubte només dura fraccions de segon, però es fa llarguíssim.
Finalment parem. Tots dos tenim experiència i sabem que això no durarà. Jo munto el 80-400 i faig les primeres fotografies a pols, sense trípode, segur que aquesta llum tan rasant durarà pocs segons i que, amb l’escalfor del sol, la boira es desdibuixarà ràpidament. No estic al cas del que fa el Sebastian. Com hipnotitzat per les circumstàncies vaig disparant fins que, de cop, m’adono que les fotografies que estic fent no m’agraden. Bé, m’agraden, però ja no són allò que buscava quan vam aturar-nos.
Ràpidament repasso les fotos fetes a la pantalla de la càmera i veig que només les dues primeres responen al meu somni. La resta són fotos normals de paisatge de damunt la boira. On és la diferència? En la direcció de la llum i en la consistència de la boira. La foto que he penjat en aquesta entrada va ser la primera de la sèrie. La boira és prou espessa com per projectar les ombres dels arbres, però prou etèria com per flotar, vaporosa, entre les seves branques. A més, la llum és completament tangent a la corba que fa la boira, causada per la forma del terreny.
Les fotografies següents ja no són iguals. Els falta el dibuix clar de les ombres, el diàleg de la boira amb les branques dels roures. I el to daurat de la llum del moment. Realment, la màgia va durar segons. No va arribar a un minut. Si haguéssim dubtat una mica més se’ns hauria escapat.
Un cop a casa, miro les fotos. M’agraden les dues primeres. Serien molt millors si hi hagués algun arbre amb caràcter, però és el que hi havia en aquell moment. La resta no està malament, però no és igual. No té aquesta màgia. I, sense saber perquè, penso en els meus referents de tota la vida: Jack Dykinga, John Shaw, Galen Rowel, David Muench, Art Wolfe… i tants d’altres i m’adono que ja no em serveixen. No, no penso que no siguin bons, al contrari, són excel·lents fotògrafs als que admiro i envejo. Però m’adono que les seves fotografies ja no m’emocionen com m’emocionaven abans. Ells han seguit un camí diferent. Amb molt més èxit i encert que el meu, evidentment, però que els ha allunyat una mica de la meva sensibilitat.
M’adono que he passat un temps llarg seguint un camí que no era el meu. Tenint incrustats uns referents que havien deixat de ser-ho. D’això se’n diu crisi de creativitat? Si és així jo l’he patit. I molt llarga. Ara toca despertar, buscar nous referents. No per imitar-los. Per a mi, els referents són estímuls, no models a seguir. I ara prenc consciència que els que jo tenia ja no m’estimulaven.
Ara em crida l’atenció Krzysztof Browko, per exemple. Un fotògraf polonès jove. És tan estimulant!
I tot això per haver decidit parar i arribar 10 minuts tard a la cita!
