Sou dels que considereu que cal fer les fotos en el moment de prémer el disparador? O creieu que cal acabar-les a l’ordinador? Jo sóc dels que s’hi mira en el moment de fer-les i voldria deixar-les acabades. Però tots sabem que sempre cal revelar les imatges digitals i, a més, no sóc amant de les grans declaracions d’intencions. La fotografia d’aquesta entrada, feta aquests dies de fred al gorg de l’Olla del torrent d’Estiula, està feta a l’ordinador, combinant 10 imatges preses sobre el terreny. Tanmateix, en fer-les ja tenia clar que aquest era el resultat que volia. Per a mi, això és el que val: fer les fotografies amb una idea clara del resultat que es busca, ja sigui amb la càmera, ja sigui amb treball posterior a l’ordinador. Ara bé, en el meu cas, procuraré estar-me tantes hores com pugui al camp i tan poques com pugui a l’ordinador!
En principi crec que s’ha d’intentar aconseguir amb la propia camara, treure la foto el mes semblant a l’idea que es tenia a priori.
Fins que et vaig coneixer, pensava que el fet de ficar aquesta foto en un ordinador i canviar nomes una mica el contrast per ejemple, era una violacio de la foto.
Despres de parlar amb tu i despres de que m’expliquesis el proces que feian quan revelaven al tradicional 35mm, ha canviat una mica la meva opinio, i crec, que ja no es una violacio de la foto, pero es un intent de suicidi.
Els parametres menys “metamorfosics” que fas despres a l’ordinador, es poden fer a la propia camara, avanç. Per aixo crec que si ho has de fer despres es com no treure tot el rendiment a la camara.
Si que estic d’acord que depenent de l’us que vols fer de la foto(imprimirla, web, etc) es podria justificar aquet tractament amb ordinador.
Pero ja esta…
En realitat crec que estem d’acord. Jo sóc dels que intenta deixar la foto acabada a la càmera, però des del punt de vista conceptual. O sigui, que expressi allò que jo vull expressar. I això implica fer l’enquadrament adequat sempre que sigui possible, ja que hi ha casos en els que el format de la càmera no encaixa amb el de la imatge mental. Una panoràmica com la d’aquí dalt és un d’aquests casos. Una imatge quadrada també.
Tanmateix, discrepem (cordialment) en el fet de deixar la imatge completament acabada pel que fa al rendiment del color. És cert que es poden ajustar brillantor, contrast, saturació i nitidesa perquè s’apliquin en prémer el disparador, però des del meu punt de vista comporta dos problemes: si treballes en RAW (cosa del tot recomanable) t’obliga a utilitzar el programari propi del fabricant de la càmera. Si no, aquests ajustaments es perden. I jo sóc amant de la llibertat i vull poder decidir quin és el programa que més bé em va. El segon problema és que la capacitat per ajustar en càmera és molt més limitada que a l’ordinador i, per tant, el resultat és més groller (en el sentit de menys precís) que si es fa després.
Hi veig, encara, una altra raó segurament més filosòfica. No totes les imatges necessiten el mateix tractament. No és el mateix un paisatge amb un alt contrast que un lliri de neu blanc voltat de neu blanca. Si, podria ajustar cada vegada la càmera, però és molt més còmode fer-ho a l’ordinador i utilitzar tota aquesta energia al camp per a la composició o l’estudi del entorn tot buscant noves oportunitats fotogràfiques.
En resum: jo al camp en concentro en l’enquadrament, la composició, el punt de vista, en buscar oportunitats i en exposar bé i aconseguir la nitidesa que cada imatge requereix. I a casa acabo d’afinar els colors. I només els podré afinar bé si la fotografia està exposada correctament.
Gràcies pel comentari!
Hola,
Intento fer les fotos amb el cap, amb el cervell, sempre les porto pensades, el que passa és que sovint em consta fer quadrar el que tinc al cap amb el que finalment estic veien, poques vegades aconsegueixo aquesta quadratura del cercle i quan ho aconsegueixo és fantàstic el resultat. Suposo que deu ser qüestió de pràctica. En el revelat faig els quatre retocs bàsics. Encara estic una mica limitat per les possibilitats que tenen els programes de revelat, estic encara aprenent. Ara prefereixo deixar enllestides les fotografies al camp, més endavant potser canvio d’opiniò, ja que jugant amb els programes d’edició sovint em sorprenc del que es pot arribar a fer.
Ignasi
El que dius em suggereix que potser hi hauries de posar una mica, també, el cor. No dic que no ho facis, però com que no ho dius no puc assegurar-ho. I si, com tu a mateix et sembla, a vegades els resultats no són els que esperaves, potser és això el que et falta. Repeteixo, estic especulant! Però jo crec que bàsicament, les fotografies, són emocions.
Què és sinó el que ens fa aturar-nos en plena caminada, treure’ns la motxilla, deixar-la a terra, obrir les cremalleres, treure la càmera, canviar l’objectiu (gairebé mai serveix el que tenim posat), obrir el trípode, posar-hi la càmera, buscar un enquadrament, pensar si un polaritzador o un filtre gris graduat podria millorar la imatge, calcular la profunditat de camp, l’exposició correcta, disparar i tornar-ho a guardar tot per reemprendre la marxa? I, a vegades, fem això completament esgotats, després d’una dura pujada, potser per terreny difícil, en indrets incòmodes. Jo crec que és una resposta emocional al paisatge, a una flor, un animal, un detall de la roca… el que sigui.
Crec que el secret de la fotografia està en saber identificar allò que ha disparat tot aquest procés. Si ho sabem identificar, podrem ficar-ho dins del fotograma. I si som capaços de captar-ho, sabrem transmetre aquestes emocions a qui miri les nostres fotografies. Evidentment, en fotografia, hi ha molt de cerebral: càlculs de profunditat de camp, d’exposició, del contrast de la imatge… però això es pot aprendre molt fàcilment. El que converteix les fotografies en especials és la seva força emocional.
I, per a mi, el treball a l’ordinador pot ajudar a reforçar la seva emotivitat. No canviant el contingut de la foto que hem fet amb la càmera, sinó ajudant-la a que llueixi en tot el seu esplendor.
Estic totalment d’acord amb el que dius! És l’emoció el que et mou a fer la foto. Quan veus que el que tens dins del cap pot coincidir amb el moment en que vas a fer la foto. Fins i tot, quan passa això el cor se’t dispara. El que em costa més es lligar aquest moment amb la tranquilitat de saber usar la tècnica precisa en el moment precís per no perdre aquest emoció continguda (dins el cap). La fotografia és transmetre emocions, moments molt concrets (o records concrets?). No sé si les noves emocions són un record d’altres emocions que hem tingut en el passat, però si ho són, possiblement les guardem dins del nostre cap i crec que l’estimul que ens impulsa a buscar emocions similars és el que ens portà a fer la fotografia. I penso que aquests moments es viuen al camp i no pas davant de l’ordinador. Bé, no sé si m’he explicat millor o he embolicat més la troca! Salutacions!!!