Hi ha vegades que els fotògrafs de la natura tenim sort. Evidentment, si no ho tenim tot a punt, si no estem al lloc apropiat i si no dominem la tècnica, no podrem aprofitar les ocasions que la natura ens regala, però estar a punt i saber què cal fer no és garantia d’èxit. A més, ens cal una mica de sort. Al fotògraf del paisatge li calen unes condicions meteorològiques adequades, l’aficionat a la macrofotografia necessita que no faci vent i qui persegueix animals depèn del comportament d’aquests animals. La fotografia que acompanya aquesta entrada és el resultat de ser al lloc adequat en el moment adequat, d’haver mesurat correctament l’exposició, d’enquadrar correctament (ja sé que això és subjectiu, a mi m’agrada aquesta composició) i de prémer el disparador en el moment adequat.
Però també hi ha un component de sort. Per començar, els trencalòs no són especialment abundants, tot i que aquest està fet on hi ha l màxima concentració d’aquesta espècie de tot Europa. La fotografia està feta des de dins d’un amagatall i, per tant, la meva mobilitat era nul·la. Havia d’esperar pacientment que l’ocell decidís passar prop meu. I el factor sort també intervé quan l’he enganxat amb els ulls oberts i en una bona postura. Mireu la foto de sota i fixeu-vos en els ulls, aquest els té tancats!
Ara, la sort mai és del tot completa. L’exemplar dels ulls oberts porta unes marques alars molt vistoses i el que no en porta els té tancats! Comprenc que aquestes marques són útils als científics que estudien els moviments d’aquesta espècie, però per als fotògrafs són una veritable murga!!! I, en aquests casos, apareix el dubte… És lícit esborrar aquestes marques alars? Jo no ho he fet, però no tinc una resposta a aquesta pregunta.
Què en penseu?
Bon article Francesc,
Jo no ho esborraria. Estem d’acord que aquestes “escarapel·les” no ajuden -estèticament- a la fotografia de fauna, però hi eren. I en el cas de la fotografia documental, ens hem de nostres les paraules de Galen Rowell; Nothing more, nothing less.
Fins aviat,
David F.
Gràcies pel teu comentari, David. Si, em faig meva aquesta frase del Galen Rowell, però per a mi hi ha encara una altra raó: prefereixo insistir més fent treball de camp que dedica massa hores amb el PhotoShop davant l’ordinador!
Una abraçada
Francesc
bon dia Francesc,
lluny de pensar en escollir si una o altra, d’entrada dir-te que ja voldria jo haber fet qualsevol de les dues…
les marques alars em semblen un atemptat contra la dignitat dels animals, us imagineu a qualsevol de nosaltres amb una d’aquestes marques? i ja sé que podem parlar de “pircings” o de “tatoo’s”, però son habitualment d’elecció voluntària…
d’altra banda, el fet de dur els ulls tancats, crec que forma part de la actitut en vol de les aus, per protegir les còrnies de l’aire, recordes què fem nosaltres a l’alta muntanya quan fa vent, fred i torb?
així doncs, penso que ambdues son bones, una com a “foto-denúncia”, l’altra com a mostra d’un dels posats en vol…
i repeteixo, m’agraden ambdues
s@lut
Gràcies Ricard per la teva amabilitat. Estic bastant d’acord amb tu. Comprenc que l’estudi dels desplaçaments de les aus pot ajudar a la seva protecció i conservació i, de fet, amb el trencalòs, podem dir que ens n’hem sortit i que als Pirineus ja no és una espècie en perill d’extinció. Ara falta que surti dels Pirineus i torni a colonitzar tot Catalunya, però això ja és tota una altra història… ja arribarà!
Però estic segur que hi ha d’haver altres maneres de fer aquest seguiment sense disfressar els ocells d’aquesta manera! Sempre he pensat en l’impacte que ha de tenir el marcatge alar en els vols nupcials, per exemple. És igual de fàcil trobar parella per un ocell marcat d’aquesta manera tan agressiva? No sé si ningú ha fet un estudi en aquest sentit!
Si, quan anem a muntanya ens protegim els ulls amb ulleres. És cert, però la fotografia té diversos vessants i un d’aquests (i important) és l’estètic. I a les fotografies d’animals ens agrada veure’ls amb els ulls oberts! ves quines coses, oi? Per això fa una certa ràbia que quan es té l’oportunitat de captar un moment així ens surti l’animal amb els ulls tancats! O, més que tancats, hauríem de dir amb la tercera parpella tancada.
Una abraçada
Francesc
A mi m’agrada més la segona, sobretot pel fons, però ja m’agradaria a mi haver fet la primera, com el Ricard, també…
Potser hem de donar un vot de confiança amb la gent que està fent el seguiment d’aquests animals, que són els principals interessats amb què l’espècie avanci 😛
No se si és factible posar-los un GPS? suposo que els pressupostos també deuen ser ajustats…
És veritat que queda lleig amb la cinta, però potser retocar-la per amagar-ho podria equivaldre a amagar que s’ha fotografiat un animal en captivitat. Potser és diferent, no li trauria mèrit a la fotografia, però si a la informació…
Clar que si hagués de ser una foto per il·lustrar l’espècie seria millor retocar-la, sí…
He començat a escriure tenint-ho clar i m’han anat sorgint preguntes 😛 Suposo que la finalitat justificaria el retoc en alguns casos, no?
Que vagi bé!
Estic d’acord que les marques alars fan força nosa a la fotografia, però com a biòleg, permet-me defensar-ne el seu ús.
Cal dir que el millor per a tots, i jo m’hi incloc, seria que no fossin necessaris aquests sistemes de marcatge. Això voldria dir que l’espècie no es troba en perill i per tant no cal fer un seguiment exhaustiu dels seus individus.
Com he llegit en algun altre comentari, si que existeixen altres mètodes de marcatge com GPS o emissors de radiofreqüència. Potser no són tan cridaners com les marques alars però també porten antenes que poden molestar a la foto. De totes formes, les marques alars són l’únic métode que et permet identificar un individu a l’instant i de manera fiable encara que l’obeservis a força distància. No obstant això, existeixen altres mètodes de marcatge com decoloracions a les plomes que desapareixen un cop fan la muda, i que no son permanents com aquestes de la fotografia, però suposo que l’ús d’unes o altres ja va més en funció del responsable del projecte o de l’espècie en concret.
Fa molt de temps que s’usen aquest tipus de tècniques, i dubtu molt que causin alguna molèstia per l’animal. Sempre que es prova una tècnica nova, si causa algun efecte negatiu per l’individu es deixa de fer servir immediatament, per petit que sigui.
Sigui com sigui, esperem que les marques usades actualment i que fan tanta nosa a les fotografies serveixin perquè en el futur sigui molt més fàcil observar aquestes espècies en llibertat!
Una abraçada!
Oriol Bassols